Avui fa tres anys que milers de persones vam desfilar pels carrers del centre de Barcelona per dir una cosa ben òbvia:
“SOM UNA NACIÓ I TENIM EL DRET A DECIDIR”
Aquella manifestació organtizada i convocada per la Plataforma pel Dret a Decidir em va trencar molts esquemes, moltes barreres mentals que m’havia anat creant des d’una suposada situació de marginalitat política. Certament, aquella mobilització massiva em va alterar positivament, malgrat els recels que tenia hores abans i que vaig poder compartir amb diferents companys de militància local. Dubtes i pors m’ocupaven els meus pensaments amb una música de fons: no estarem regenerant aquell catalanisme que ens ha portat precisament a manifestar-nos? no estarem fent el joc a aquells partits que es proclamen independentistes, sobiranistes de tots els pelatges i que recolzen totes i cada una de les lleis de l’estat que ens oprimeix com a poble? Finalment vaig dir-me a mi mateix: allà ells i les seves contradiccions.
Arribant a Barcelona des de Badalona vaig anar veient gent per tot arreu. La secretària de l’escola on treballava aleshores, companys de feina amb qui no havia parlat mai de política o, com a molt, d’una forma molt superficial, gent del barri que coneixes de vista, gent anònima de la teva ciutat… tots fent cua a l’estació de tren amb les bateries carregades per anar a passejar-se per Barcelona, des de la Plaça d’Espanya a la Plaça Catalunya. Un recorregut molt simptomàtic i que em va semblar molt clarificador i atractiu.
Sovint ens queixem, i no sense raó, de la nostra ciutat: ens queixem de la classe política local, de la brutícia, dels edificis que cauen, dels que construeixen, dels que no construeixen, del mal estat i la poca programació dels Centres Cívics, de la lenta mort del petit comerç i de l’augment de les grans superfícies, del mal estat de la platja a l’estiu, … paro perquè no vull deprimir-vos.
Però hi ha moments que deixes el pessimisme a banda i et poses a mirar el teu entorn més immediat i respires una mica més tranquil. I quan mires i respires trobes coses, idees, que s’han anat cuinat molt a poc a poc i que van donant fruit. Són idees que s’assemblen a aquella ceba que cuinem a foc molt baix i que serveix per fer estofats o salses boníssims. A vegades aquestes idees es cuinen sense que en sàpigues res i això encara és millor, més gratificant.
Parlo de festivals com el Musica’t, de reportatges com el que es va projectar la setmana passada al Círcol sobre l’experiència d’Unitat Popular xilena, de projectes que reneixen amb més força com la Sargantana i el grup d’activistes culturals del seu entorn, de la nova seu de l’Òmnium i el Centre Excursionista de Badalona (CEB), dels cinc anys de la Festa Major Alternativa i Popular de Badalona, de la dinàmica de llutia arrel de la crisi econòmica que estan adquirint les entitats veïnals i de moltes més coses i petits detalls que podem trobar als nostres carrers i als nostres caps.
He de reconèixer que em costa molt processar tota la informació que m’arriba sobre aquest tema: el procés d’implantació de l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior (EEES) o, altrament dit, privatització de l’ensenyament a la bolonyesa. Em refio i molt de la bona feina que fan la gent del SEPC i els altres sectors mobilitzats a les aules dels Països Catalans i també, perquè no dir-ho, tinc massa feina per arribar a arreu. Llegint un dels escrits que han fet per divulgar els arguments en contra de l’EEES i per explicar el què això representarà per l’ensenyament públic universitari me n’adono d’algunes coses especialment greus. Per alguns no serà res més que la repetició de coses que han sentit moltes vegades:
Aquest mes és un mes de commemoracions. De molts diversos tipus, segurament, però a mi em toca parlar, ara i aquí, de les polítiques lligades a la nostra ciutat. Vilaweb Badalona ens recordava el dimarts que feia 70 anys que les tropes feixistes havien entrat per la carretera que després portaria el nom de la data: Avenida 27 de enero. L’actual carretera, o Francesc Macià, o carrer de la Creu la van batejar amb la data del dia que van “alliberar” Badalona. Al llarg de 40 anys els badalonins i badalonines trepitjaven aquest carrer mentre podien recordar aquell fatídic dia. I és que, com he pogut comprovar a partir d’allò que en diuen memòria oral, la gent gran té molt present aquella data de fa 70 anys.
Diumenge passat vaig tenir una mica de temps i vaig fer una cosa d’aquelles que costen de fer, almenys a mi: passejar i respirar una mica la ciutat. Vaig rebre la visita d’un bon amic de fora de Badalona que a partir de la nostra amistat ha començat a descobrir aquest món de móns que és la ciutat que m’ha vist néixer. L’amic en qüestió, un noi de “comarques” (no m’agrada gens l’expressió perquè jo també sóc d’una comarca), desconeixia fins fa quatre dies Badalona, una ciutat que ara ronda els 215.000 habitants censats i que va perdent població cada setmana perquè els preus estan pels núvols.
Diumenge passat la CUP va celebrar l’Assemblea Nacional extraordinària a Mataró que s’havia convocat el mes de juny passat. Tot plegat ha estat la culminació de mig any de feina, de debats intensos, visites als nuclis i hores de discussió entre companys.
A l’Assemblea de Mataró hi arribàvem amb quatre ponències que posaven l’èmfasi en els diferents pilars que conformen la CUP. Apostes rotundes per un municipalisme d’alliberament i per una reterritorialització de la organització, fins a propostes de vertebració d’una organització i d’un discurs nacional. Cap de les propostes que teníem sobre la taula suposava un canvi de 180 graus respecte al rumb que havíem portat fins diumenge passat: construir el país des de la base i per la base, des de l’esquerra.
Avui us penjo un article d’en Carles Castellanos que surt a la secció d’opinió del Punt.
Quan s’acosta una jornada electoral espanyola el cel s’enfosqueix i comencen a aparèixer negres idees dins les quals sura l’escòria dels prejudicis instintius. Entrem en el regne de la propaganda gruixuda on cal donar peixet a la simplicitat mental i a la visceralitat. Les idees curtes i la intolerància esdevenen reines; la falsedat senyoreja i la racionalitat queda arraconada de l’escena pública fins a millor ocasió. La foto fàcil i l’arenga barroera marquen el compàs. Ara és la Carme Chacon qui ha de servir per a un canvi d’aspecte per tal de vendre el mateix fum de sempre, l’ensarronada zapateriana feta imatge juvenil. Després seran l’Artur Mas i en Joan Ridao que s’apuntaran al dret de decidir per a poder decidir que faran el mateix de sempre. Més enllà serà el senyor Rajoy amb les seves víctimes del terrorisme que arrelaran en la irracionalitat del sadomasoquisme religiós, acompanyades de les veus reaccionàries d’uns bisbes sorgides de la ultratomba nacionalcatòlica. Llegir la resta de l’entrada »
Després de l’èxit sense paliatius de la manifestació del passat 14-F per defensar l’evidència de la necessitat de l’educació pública, a Badalona s’ha encetat una lluita entre el col·lectiu de professors de l’Escola de Música i l’Ajuntament, més concretament contra la Regidoria de Cultura.
Ara mateix tenim un grup de professors de l’Escola tancats per reclamar els més elementals drets laborals i perquè no expulsin a l’Ismael Dueñas, un professor que va gosar alçar la veu la setmana passada i que ha estat expulsat fulminanment pel govern d’entesa. El dissabte a la tarda una delegació de la CUP va visitar els professors tancats al Centre Cívic per donar-los el nostre suport. Vam estar xerrant poca estona amb ells i elles perquè en aquell moment tenien assemblea, però els vam notar contents i amb ganes de continuar lluitant. Llegir la resta de l’entrada »
Davant l’aparició del manifest “Volem votar el nostre alcalde” que presenta un seguit de reflexions i demandes a la ciutat i als partits amb representació al Ple, m’agradaria fer unes quantes consideracions, unes consideracions que em donaran el pretext per reprendre la feina en aquest Bloc.
Comparteixo plenament la lletra de la cançó però no la melodia. Dit això, vull fer públic que m’adhereixo a aquest manifest perquè veig positiu que la ciutat (o un grup de persones) es bellugui, que es mogui en la direcció de demanar més compromís, més participació i transparència. Amb això, com ja he dit, hi estic plenament d’acord. Tanmateix, alguna cosa falla a la melodia, a la remor de fons, que em despista. El problema de la ciutat és un problema parcial, concret i que depèn de la bona fe d’algunes persones per solucionar-lo? I encara més, hem de continuar depenent de la bona voluntat d’unes estructures, els partits amb representació, que ja han demostrat que no en tenen i que responen a dinàmiques diferents de les de la societat civil?
La resposta a aquestes preguntes és que no, que el què falla a Badalona no és el mecanisme de successió a l’alcaldia, que per altra banda hem de criticar amb tota la contundència possible, si no que tenim uns problemes estructurals, endèmics, fruit d’anys i anys de desídia. En altres paraules, la qüestió no és una biga (que requereix d’una intervenció concreta), la qüestió són els fonaments de la casa.
Finalment coincideixo plenament amb els impulsors del manifest en què s’ha de començar a treballar per una alternativa política de cara al 2011 i més enllà, tal i com van expressar el maig passat, perquè aquesta ciutat no pot estar pendent del joc de partits i dels calendaris electorals. Per tant, posem-nos a treballar, colze a colze, per construir.
